VILAWEB
Amb el lliurament dels guardons literaris s’acaben els Octubre d’enguany. A la vetllada d’aquesta nit, en què s’ha substituït el tradicional sopar per un àpat dempeus, s’ha fet un homenatge al cantant Lluís Llach, que enguany s’ha retirat dels escenaris després de quaranta anys de carrera musical. Un espectacle sorpresa amb música i teatre ha precedit el lliurament del guardó. Emocionat en rebre el premi, el cantant de Verges ha dit que, per a ell, el País Valencià és molt important i que com que la cultura no depèn de les institucions oficials això fa que sigui molt més viva i combativa. És el primer any que la festa s’ha fet a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Aquesta edició dels Premis Octubre, la que fa trenta-sis, s’ha convertit en la més internacional de tota la història d’aquests premis literaris que s’han atorgat aquest vespre a València. El de narrativa l’ha guanyat David Vilaseca, autor afincat a Londres des de fa quinze anys, amb ‘L’aprenentatge de la soledat’; i el d’assaig se l’ha endut el mexicà Carlos Guzmán Moncada, amb un estudi sobre com van veure Mèxic els escriptors catalans exiliats en aquest país. El premi de teatre ha estat pel dramaturg Octavi Egea, i el de poesia i periodisme han quedat deserts.
Mèxic vist pels escriptors catalans exiliats
Carlos Guzmán Moncada (Ciutat de Mèxic, 1968) ha guanyat el Premi d’Assaig Jaume Fuster amb l’obra ‘Una geografia imaginària: Mèxic i la narrativa catalana de l’exili’. L’autor ha analitzat l’obra narrativa dels escriptors catalans que van passar l’exili a Mèxic: Pere Calders, Tísner, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Odó Hurtado… No hi apareixen poetes com Josep Carner, per exemple, perquè Guzmán s’ha centrat la seva recerca en la narrativa. Gairebé no hi ha treballs des d’una mirada mexicana sobre l’exili dels escriptors catalans (una tesi doctoral sobre Agustí Bartra per exemple), i aquest és un dels grans valors de l’assaig. Guzmán analitza la mirada literària que aquests autors fan de Mèxic en un moment en què aquest país viu una sèrie de transformacions importants.
‘La majoria d’aquests autors, ha explicat Guzman a VilaWeb des de Mèxic, van arribar al país sense tenir cap mena de referent sobre el país. I això es mostra en les seves obres: la descoberta d’un nou paisatge, d’una nova cultura, les diferències de clima… Ells miren Mèxic des de la descoberta, en un moment en el qual el país viu unes transformacions molt importants, ja que com qui diu és el moment que passa del segle XIX al segle XX.’ Als anys quaranta, es produeix l’explosió de Mèxic D. F., la capital comença a convertir-se en la megapolis que és avui; apareixen les primeres crítques sobre la revolució mexicana; i es produeix l’eclosió del fet indígena.
‘No he intentat fer una lectura totalitzadora ni definitiva, sinó que és una invitació a entrar en aquests textos des d’una nova perspectiva. N’he fet una lectura transversal, per veure com cada autor és fidel a la seva manera de fer literatura, alhora que té una mirada pròpia del país. NO he organitzat el llibre per autors, sinó que els he creuat a partir d’unes temàtiques contretes. I he escrit el llibre pensant en el lector català.
Guzmán Moncada ha presentat l’assaig en català. L’autor, malgrat el segon cognom, no és descendent d’exiliats catalans. El primer contacte amb la literatura catalana el va tenir en el lectorat de català de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Després va fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del 1998 al 2003. Actualment és professor a la Universitat de Guadalajara.
Explica que va ser a Catalunya on es va començar a interessar per l’exili català a Mèxic. De fet, l’assaig guardonat es basa en la seva tesi doctoral, que té dues parts clares: la primera sobre què deien els escriptors de sí mateixos, i la segona, què deien sobre Mèxic. ‘En el llibre he inclòs un primer capítol amb unes pinzellades sobre la primera part de la tesi, i sobretot he mostrat la segona part, que em semblava que era la menys coneguda.’
A més del valor intrínsec de l’obra, el jurat també considera que el premi ‘demostra la incipient existència de cada vegada més estudiosos estrangers que s’acosten a la literatura catalana. No és aquest el motiu del guardó, però sens dubte serveix de reconeixement per a aquests estudiosos’.
El premi d’assaig té una dotació de 6.000 euros i una escultura d’Andreu Alfaro. Han format el jurat: Xavier Antich, Jordi Balló, Fina Birulés, Vicent Partal i Josep Perelló.
Una història de soledat i d’homosexualitat
‘L’aprenentatge de la soledat’ és el títol de l’obra guanyadora del premi de Narrativa Andròmina, de David Vilaseca (Barcelona, 1964). La novel·la, construïda en forma de dietari, narra la vida d’un home durant quinze anys, des dels vint i pocs fins a la maduresa. És un moment difícil pel protagonista, perquè es reafirma en la seva homosexualitat. ‘Es tracta d’un procés d’aprenentatge, diu l’autor, on es mostra el món homosexual, però no és pas el focus d’atenció. Són anys durs, de trencament de moltes coses, d’esquinçaments emocionals.’ Vilaseca diu que pren Proust com a referent, ‘no el Proust contemplatiu, sinó el Proust més modern i contradictori, de descoberta d’una vocació. El llibre parla del pas del temps, i del temps perdut. Un temps perdut en el sentit que ja no es pot recuperar, però també perdut per malgastat, però de fet el protagonista no l’ha perdut el temps sinó que l’ha emprat per construir una nova identitat.’
Aquesta és la primera novel·la de l’autor. Vilaseca fa quinze anys que viu a Londres, on és catedràtic d’estudis hispànics i de crítica literària a la Royal Holloway, de la Universitat de Londres. Diu que ‘L’aprenentatge de la soledat’ té un component autobiogràfic, però que aquest és un fet de poca importància, perquè l’experiència es transcendeix. ‘Durant una època em va interessar molt el gènere de l’autobiografia i en tinc diversos estudis crítics fets, un dels quals sobre Dalí. Per això penso que aquesta meva primera novel·la és molt coherent amb la meva trajectòria. Era un segon pas que m’interessava explorar.’
El premi de Narrativa Andròmina és dotat amb 12.000 euros i una escultura d’Andreu Alfaro. Han format el jurat Sebastià Alzamora, Francesc Calafat, Alfred Mondria, Ramon Pla i Francesc Sellés.
Capote i Monroe
La història que descriu ‘Lost Persons Area’ d’Octavi Egea (Barcelona, 1946), l’obra guanyadora del premi de Teatre és molt atractiu. L’autor parteix d’un episodi real, el que van protagonitzar l’escriptor Truman Capote i l’actiu Marilyn Monroe: Quan la Paramont va anunciar a Capote que portaria al cinema ‘Desdejuni a can Tiffany’, l’escriptor va dir que Marilyn havia de protagonitzar-lo. Però la Paramont s’hi va negar. L’obra se situa en una casa de Marilyn Monroe arran d’una platja californiana. Allí Capote li ha de dir que no serà ella la protagonista de la pel·lícula.
Diu Egea: ‘Parteixo d’aquesta anècdota i d’aquests personatges reals, però els hi he canviat el nom (Maggie i Teddy), perquè això em permet unes llicències dramàtiques més amplies. Em permet imaginar la vida d’aquests dos personatges, fins i tot de com va morir Marilyn. Em permet oferir una visió personal del què va passar. Llavors la Marilyn Monroe ja estava en un moment de decadència, per la beguda i les drogues. Capote encara vivia un moment d’èxit, però temps després ell també acabaria amb la vida desfeta.’ En alguns moments l’autor ha utilitzat frases literals dels protagonistes reals, que ha extret d’entrevistes, com la que va fer Capote a Monroe.
Octavi Egea ha explicat que darrerament li queda poc temps per escriure, perquè té molta feina fent l’adaptació de musicals, com el de Greese, que ja porta catorze mesos en cartell a Barcelona i hi serà fins després de Reis. L’autor espera que el premi faciliti l’estrena de l’obra, fet que va passar amb l’obra guanyadora de l’any passat, ‘Sex n’Drugs n’Johan Cruyff’ de l’actor i dramaturg Josep Julien, que es va estrenar aquesta primavera al Versus Teatre de Barcelona.
El premi de Teatre té una dotació de 4.000 euros i una escrultura d’Andreu Alfaro. Han format el jurat: Àngels Aymar, Manuel Molins i Rodolf Sirera.
Un toc d’atenció
El premi de poesia Vicent Andrés Estellés tenia un jurat molt polaritzat (Sam Abrams, Pere Ballart, Manuel Forcana, Dolors Miquel i Damià Pons) i això feia pensar que la deliberació per decidir l’obra guanyadora podia provocar una aferrissada discussió sobre estètiques literàries. Però no va ser així. Els membres del jurat de seguida es van posar d’acord: cap dels vint poemaris presentats tenia prou qualitat per aconseguir l’Estellés. Pere Ballart ha explicat que els treballs presentats eren molt diversos, des de propostes de línia surrealista fins a poesia tradicional ‘jocfloralesca’: ‘Però per escriure un bon llibre de poemes s’han de fer unes quantes coses bé alhora. Hi ha autors que tenen molt d’ofici formal però no tenen res a dir, i d’altres amb bones idees que no saben com tancar un poema. Jo reivindico que el jurat s’hagi posat exigent.’ I l’Eliseu Climent ho ha refermat quan ha advertit que és un toc d’atenció per als poetes, a fi que s’hi mirin dos cops abans d’enviar els poemes a premi Vicent Andrés Estellés.
M. S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada